Procés de desenvolupament del raspall de dents

Moltes civilitzacions antigues del món han utilitzat branquetes o petites estelles de fusta per fregar-se les dents. Un altre mètode comú és fregar-se les dents amb bicarbonat de sodi o guix. Al voltant del 1600 aC, els raspalls de dents amb truges marrons van aparèixer a l'Índia i Àfrica.

Segons l'Associació Dental Americana, l'emperador Xiaozong de la dinastia Ming també tenia un raspall de dents fet de truges curtes i dures de porc inserides en un mànec d'os el 1498. El mètode tradicional occidental de neteja de les dents, que ha existit almenys des de l'època romana, és fregar-se les dents amb un drap. El raspall de dents no va aparèixer fins al segle XVII, i no va ser àmpliament popular fins al segle XIX. El 1938, DuPont Chemical va llançar un raspall de dents amb fibres sintètiques (principalment niló) en lloc de truges animals. El primer raspall de dents amb fil de niló com truges es va llançar el 24 de febrer d'aquell any.

El primer raspall de dents elèctric, anomenat "el Broxodent", va ser desenvolupat per Philippe-G. WOOG, Ph. D. Toulouse University) el 1954 i introduït per Squibb Pharmaceutical en el centenari de l'Associació Dental Americana el 1959.

Quan es raspalla les dents, normalment afegiu pasta de dents al raspall de dents o utilitzeu fil dental per netejar les dents.

Al gener de 2003, segons l'Índex d'Invenció lemelson-MIT, el raspall de dents va ser seleccionat com el primer "invent indispensable en la vida nord-americana", superant l'automòbil, l'ordinador personal, el telèfon portàtil i el microones.